La banalització de la ciència: el projecte Manhattan. Visions de Ciència amb Xavier Roqué

Malgrat la pluja i l’amenaça de neu, desenes d’interessats escalfen les cadires de la sala d’actes de la Biblioteca Sagrada Família. De nou, Jordi Díaz, coordinador del grup EspaiNANO, ens presenta al ponent que avui ens donarà la seva “visió de la ciència”:

Xavier Roqué abans de la seva xerrada per al Cicle Visions de la Ciència

En Xavier Roqué és professor d’Història de la Ciència a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i físic de formació. Ha estudiat la física contemporània i les relacions entre ciència, cultura i gènere, i ha publicat treballs sobre la història de la radioactivitat, la relativitat i la física quàntica; a més d’editar i traduir clàssics de la física com A. Einstein, M. Curie o N. Bohr.

Avui ens parlarà sobre el projecte Manhattan, en el qual el nostre protagonista, Richard Feynman, va participar.

Científics del seu temps

Feynman va iniciar la seva carrera com a físic dins un projecte de l’exèrcit, el projecte Manhattan. A la següent imatge el podem veure a Los Álamos, una de les diverses localitzacions en què es dividia, per seguretat, el projecte Manhattan.

Xavier Roqué mostra imatge amb el següent peu: “Feynman ID badge, Los Alamos 1943 [Atomic Heritage Foundation]

Aquesta imatge d’un Feynman jove i despreocupat contrasta amb la serietat del projecte en què s’estava embarcant.

Albert Einstein, d’altra banda, sembla tenir una imatge molt més seriosa – “com d’algú que està tan dedicat al coneixement que ens dóna l’esquena, no té temps d’explicar-nos què fa”- ens diu Roqué alhora que mostra una imatge del científic utilitzada com a propaganda de l’empresa Data General. Però aquesta figura no és real, Einstein era una persona compromesa amb el món que el rodejava.

Va néixer al si d’una família de fabricants de bobines (i altres aparell electromagnètics), molt arrelat al món industrial. Després de no aconseguir una beca de doctorat, entra a treballar a l’Oficina Federal de Patents Suïssa: “Einstein és un científic del seu temps” – conclou Roqué.

Marie Curie també va ser una científica del seu temps. Encara que a la majoria d’imatges que podem trobar d’ella apareix sola, reforçant la idea que era una dona de ciència extraordinària, la realitat és que estava molt ben rodejada, tenia importants contactes a la indústria del radi, entre d’altres. La imatge pública de vegades contradiu o es contraposa amb allò que sabem d’aquests científics.

Xavier Roqué mostra dos imatges d’Albert Einstein i Marie Curie, que no representen tota la realitat rere aquests personatges.

De nou, els perfils d’Einstein i Curie contrasten amb el de Feynman que, tot just acabar la tesi, passa a treballar nit i dia al projecte Manhattan. Però Feynman va créixer a un món en el qual la ciència militar ja estava molt arrelada, des de principis del segle XX. En el cas de Feynman, quin és el contrast, i què en podem aprendre?

Anys enrere, Alfred Russel Wallace, co-descobridor de la teoria de l’evolució, va publicar el 1898 l’obra “The Wonderful Century. Its successes and failures” (Un Segle Meravellós. Els seus successos i fracassos). En Xavier Roqué ens confessa que té debilitat a l’hora de citar aquest llibre en el qual trobem, segons les seves paraules, “una cara B”, la dels fracassos. Essent tres d’ells rellevants si pensem en la ciència de principis del s. XX:

  • La militarització
  • L’avarícia (privatització)
  • El saqueig de la Terra (esgotament dels recursos naturals)

D’altra banda, trobem en Joseph Norman Lockyer, un dels fundadors de la revista Nature, qui tot i confirmar el diagnòstic de Wallace defensava que la ciència del futur només tenia sentit essent militaritzada, posant-hi el focus en qüestions de defensa i seguretat, per sobre del benestar.

Roqué ens presenta així el context de la història, amb dos arguments contraposats i encén el nostre debat intern, mentre avança en el seu relat.

Urani, combustible de la bomba atòmica

A finals dels anys 30 es descobreix que quan l’urani és colpejat per una partícula neutra (neutró), l’àtom d’urani es “parteix en dos” alliberant molta energia. Al seu torn es desprenen 3 nous neutrons que indueixen noves fissions als àtoms adjacents. Si aquesta reacció es controla, obtenim un reactor nuclear. Però si es descontrola, el que s’aconsegueix és una explosió nuclear.

Xavier Roqué mostra esquema representant la reacció en cadena de fissió nuclear de l’àtom d’urani

Roqué se serveix d’aquesta explicació per introduir un nou personatge, la Lise Meitner, una de les descobridores de la fissió nuclear junt amb Otto Hahn, a Berlin. Meitner era jueva i va haver d’exiliar-se pel nazisme; el 1945, Hahn va ser guardonat tot sol amb el premi Nobel de Química de 1944 pel descobriment de la fissió. A l’epitafi de la làpida de Meitner es pot llegir: “Una física que mai no va perdre la humanitat”, frase que va compondre el físic Otto Frisch, codescobridor de la fissió i nebot de Meitner. Frisch publicà l’any 1979 un llibre titulat “What little I remember” (el poc que recordo), referit a la seva participació en el projecte Manhattan…

Una de les tasques que es portaven a terme a Los Álamos [ho feien a les plantes d’enriquiment] era crear el combustible de la bomba atòmica. Havien de purificar l’urani natural per obtenir urani enriquit (isòtop 235), que sí és físsil i representa menys d’un 1% de l’urani natural, un procés complicat i costós.

Xavier Roqué mostra imatge amb el següent peu: “Planta S-50 de separació d’isótops, OAK Ridge, Tennesse http://en.wikipedia.org/wiki/File:S50plant.jpg”

Això representava un canvi en la manera de fer física. “Els físics no treballen així”, afirma Roqué, primer s’estableix una teoria i uns fonaments i després arriben els resultats. Però enmig d’una guerra, els fonaments no importen, només els resultats, els debats sobre la física quàntica passen a un segon pla. To això afecta la carrera de Feynman i la física que practica.

El dilema moral rere la militarització de la ciència

Xavier Roqué acaba la xerrada presentant diverses visions sobre la responsabilitat social que representa la creació de la bomba atòmica i, en general, la militarització de la ciència. És, aquest arma, un esforç col·lectiu envers la seguretat de l’estat? Portaria l’armament nuclear a les portes de la pau?

O bé es tracta d’un gran talent mal utilitzat? Són els pares de la bomba atòmica un Víctor Frankenstein del segle XX?

Feynman creia que era un acte inevitable, treballaven amb emoció per un objectiu i “simplement deixaven de pensar”.

D’altra banda hi havia qui es va penedir de la creació de la bomba, com Robert Wilson.

Al seu torn, Józef Rotblat va abandonar el projecte després de la derrota del nazisme, perquè ja no tenia sentit seguir treballant.

I, finalment, se’ns presenta la visió del director científic del projecte, Robert Openheimer, qui defensava que arribar fins al final era una manera de posar en mans de la humanitat l’instrument de control.

En Roqué termina esmentant que aquesta discussió és una responsabilitat col·lectiva, tot i que no hauríem de jutjar massa durament a Feynman o a Openheimer, què haguéssim fet nosaltres al seu lloc?

 

Crònica de Sarah Moreira, 27 de febrer de 2018

Contacte del ponent:

xavier.roque@uab.cat

 

Esta entrada fue publicada originalmente en el blog de Feynman Total para EspaiNANO

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s